Rodamón

Temps d’estiu, també època d’aprenentatge personal

És temps d’estiu, de sol, de dies de descans per als infants que ara tot just farà un mes que han conclòs el curs escolar. Les jornades estivals compten amb moltes hores de llum per gaudir de múltiples activitats que, animades per la bona climatologia, permeten ser desenvolupades a la natura, a la fresca, a la platja i a diversitat d’espais que ajuden a recuperar forces.

Certament, es planteja un evident interrogant a les famílies: com “omplir” de contingut cada dia? No es tracta, malgrat l’any acadèmic no hagi resultat del tot positiu quant a qualificacions,  de “castigar” els infants i joves a realitzar tasques escolars ja siguin recomanades o obligatòries. En principi, imposar-les suposaria una errada que implicaria un enfrontament directe amb ells i potser també una negativa rotunda a acomplir els deures col·legials. Convé establir amb els nins i nines una mena de pacte: el dia és molt llarg i hi tenen cabuda infinitat d’activitats de tot caire, unes més agradables que d’altres, això sí, però en definitiva, totes acceptables si se sap imprimir una certa dosi de motivació o negociar-les amb ells com a una espècie de recompensa en concepte de reconeixement de la materialització de les obligacions que comporten.

Els infants necessiten jugar, relacionar-les, socialitzar-se, crear vincles afectius no tan sols amb membres de la seva pròpia família (especialment de les seves edats), sinó amb altres companys, veïns, amics que els poden aportar vivències i amb els quals poden compartir moments que els enriquiran com a persones i que suposaran un aprenentatge constant al llarg de la seva vida. En aquest sentit, el que poden créixer humanament parlant és d’inqüestionable vàlua i insubstituïble per cap altra tipologia de relació personal que puguin establir. És una necessitat essencial, poder disposar de moments d’esbarjo amb infants i joves de la seva edat dins àmbits de relació ben diferents dels estrictament escolars (durant el curs ja en tenen oportunitat, si més no). És hora de fomentar habilitats socials, de crear punts de trobada i de viure com a infants i com a joves.

Els campaments, les colònies d’estiu, els centres de vacances, els campus esportius, musicals o culturals en general esdevenen en aquesta època de l’any escenaris idonis perquè els estudiants desenvolupin la seva personalitat i facin realitat desitjos relacionats amb les seves afeccions i interessos propis. Esdevé fonamental poder comptar amb la seva opinió a l’hora de planificar l’estiu. L’infant o el jove, la seva família i el seu entorn en general podran constatar que els mesos de vacances són un període especialment indicat també per aprendre, encara que, naturalment, la vessant lúdica i de gaudi sigui ara la que presideix i vertebra totes i cadascuna de les activitats estivals.

Els nins i nines han de viure la infància. Els joves, aquesta etapa tan plena d’experiències a la seva vida i que, sigui com sigui, els ajudarà a madurar i a evolucionar. Ja hi haurà temps de ser adults i d’assumir les responsabilitats que aquesta condició comporta. Deixem-los, idò, gaudir intensament aquest merescut moment que dura menys del que molts d’ells voldrien i més del que, possiblement, moltes famílies desitjarien.

Posted in General | Sense comentaris » | Tags: formació

Avançar amb seny i coherència

Són les nou del matí. El so del timbre d’entrada avisa als escolars que és hora d’entrar a l’aula. Alguns infants s’apressen i amb rapidesa acudeixen, amb la resta dels seus companys, a posar-se a la filera. N’hi ha que tenen un somriure dibuixat al rostre. D’altres, pel contrari, tenen un posat ben seriós, careta de son inconclosa o d’enuig, potser perquè han tengut alguna topada amb germans, el pare o la mare abans de sortir de casa.

Cada dia, durant el curs escolar, aquesta escena es repeteix arreu dels centres educatius de ciutats i pobles. Són situacions ben humanes i quotidianes, protagonitzades nins i nines  d’educació infantil, de primària i fins i tot de secundària. Suposa un punt de partida important a considerar per part dels mestres i professorat que dia rere dia desenvolupa, amb ells, la seva tasca docent. L’estat anímic, la predisposició o no, la motivació, les ganes de conèixer, d’aprendre, de saber, d’avançar, de superar obstacles fins a abastar els objectius marcats… en definitiva, “l’escenari personal”, que pot variar constantment en funció de l’entorn a casa, amb la família, amb els amics… constitueixen la peça clau que determinarà com anirà el dia a l’escola i que s’haurà viscut al final de la jornada escolar. Factors humans que afecten éssers humans que conviuen a les aules durant la majoria d’hores del dia al llarg del període escolar esdevenen cabdals per poder valorar acuradament el progrés dels infants i joves a l’escola.

Aprendre no és una acció banal, ni simple, ni senzilla. Suposa un complex procés de descoberta contínua, d’interès per créixer en totes les dimensions de la persona, no únicament a nivell cognitiu. Conseqüentment no es pot trivialitzar ni donar per fet que el fracàs escolar es pot combatre o evitar amb un increment d’hores lectives a les àrees instrumentals. Les sessions diàries i setmanals a l’escola, dotades de contingut curricular (l’oficial i també el denominat currículum ocult) són adients per a l’edat dels alumnes, que en ocasions s’han d’enfrontar a tasques escolars de treball i/o estudi a casa. I no parlem de reforç escolar amb un professor particular a la tarda (l’escola però a una altra localització). L’aprenentatge significatiu ha demostrat que una altra realitat escolar és possible, plantejant una transformació en la forma d’ensenyar, d’aprendre, de gestionar allò que s’estudia, s’analitza i s’aprèn. Es tracta d’una metodologia que fa palès que la transformació de la forma d’ensenyar i d’aprendre ha de disseccionar mil·limètricament cada contingut, cada concepte, cada competència per tal de millorar i optimitzar l’avanç escolar, l’anhelat èxit en l’adquisició de nous coneixements, d’innovadores estratègies per investigar, per capacitar-se i fins i tot autocapacitar-se per vertebrar un seguici d’idees, aprenentatges i sabers.

Si malentenem l’escola, la infància, la joventut i focalitzam la intervenció en evitació del fracàs escolar tan sols en obligar els alumnes i el professorat a romandre, cada dia, més temps a l’escola, és molt probable que el fracàs estigui garantit. Fracàs de concepció, de plantejament, però sobretot, aconseguirem en la comunitat educativa l’efecte diametralment oposat.

La demagògia no hauria de tenir cabuda en el món educatiu. La “matèria” humana que els mestres tenen entre mans és, precisament per aquesta condició, sensiblement fràgil, molt vulnerable i alhora està provista d’un potencial inimaginable. 

Cal, és obvi, un seriós plantejament educatiu i no només escolar. Seria una llàstima equivocar el camí i avançar en direcció errònia. Haver de recular suposaria, evidentment, una pèrdua de temps, d’esforços i de recursos irrecuperable.

La professió docent té un paper fonamental en aquesta història, en la història que s’escriu constantment a les aules i en qualsevol espai educatiu. Els dirigents polítics haurien de mostrar bon seny i sol·licitar l’assessorament d’aquells qui, en veritat, són autèntics coneixedors de la realitat de l’educació a la nostra terra. Seria començar a caminar decididament cap a un horitzó ple d’esperança, de sentit ple i amb aspiracions de vèncer les dificultats que, ben segurament, aniran apareixent.

Posted in Reflexions | 3 Comentaris » | Tags: actualitat

Gestionar les emocions, una delicada missió

Tot, en el món de l’escola, en l’univers que envolta l’educació, és sumament delicat: els receptors del missatge (els alumnes), els canals de transmissió que es fan servir constantment, siguin els que siguin i el suport a través del qual circuli aquell; el context en el qual cal inserir cada informació per tal que es converteixi en un autèntic acte de comunicació… Tot és molt fràgil i alhora complex.

Quan es parla de currículum, no sols s’al·ludeix a l’oficial, al normatiu, a l’establert, sinó que es fa referència també al denominat “currículum ocult”. L’expressió aglapeix tot allò que hi està implícit, d’una o altra manera, i que passa a ser part constituent de la formació integral de l’individu, en un procés que mai no conclou, sinó que està ben present al llarg de l’existència humana. Mai no deixam d’aprendre, de forma conscient o inconscient. Dia rere dia, a un entorn educatiu ben proper als infants com és l’escola, es produeixen centenars de situacions font d’aprenentatge. Algunes, inherents a les diferents àrees; d’altres les defugen perquè gairebé sense que ens n’adonem, passen a esdevenir quelcom que a partir d’ara, formarà part de la nostra naturalesa com a éssers humans.

En els darrers temps, algunes veus expertes han fet sentir la seva veu apel·lant a la necessitat de què l’escola “ensenyi” els infants, des de ben petits, a gestionar les emocions. El món de les emocions és completament inabastable, i, per a cada persona, especial, únic, incomparable al de qualsevol altre dels seus semblants, infants, joves, adults… Però per la seva mateixa essència, les emocions són viscudes d’infinitat de formes diverses. Són múltiples els factors que intervenen en el procés que implica fer front a les emocions. Emocions, sentiments… intangibles i al mateix temps arquitectes constructors de la vida en sí mateixa. Com és possible gestionar-les? I anant encara més enllà, com s’ha de fer per ensenyar sobre la gestió d’aquesta “matèria” tan sensible? Sembla una tasca realment complicada i d’extrema delicadesa, com hem apuntat en un bon inici. Cada persona és un món, és ben cert i per això mateix la feina a fer revesteix un grau de dificultat elevadíssim… L’individu va construint la seva vida passa a passa, amb major o menor encert, aprenent a equivocar-se i més encara, a aprendre de les errades, aprendre a aixecar-se quan ha estat vençut i continuant fent camí intentant millorar dia a dia i créixer a nivell personal, interiorment. Hi conflueixen un nombre incomptable de factors i circumstàncies vitals que poden ser diametralment oposades a les de qualsevol altra persona, de la seva edat o d’una altra franja d’edat. Grau alt de dificultat presenta aquest repte. Com abastar-lo? Podria ser aquesta la gran pregunta.

Depressió, ansietat, estrés, esgotament, tristor… són termes lèxics d’alta càrrega semàntica habitual en una societat com la nostra, que quasi bé no gaudeix de temps per dedicar-se, simplement, a viure, a assaborir els petits i grans esdeveniments que ocorren a la vida i que, dissortadament, massa sovint esdevenen tan sols simples espectadors de la realitat  que els envolta, sense donar la passa de convertir-se en genuïns agents de canvi. Potser l’escola pot contribuir a ”ensenyar a gestionar les emocions” i així, en arribar a la fase de la joventut, l’edat adulta, la maduresa i les altres etapes de la vida estaríem tots i totes preparats per fer front a l’avenir, especialment a les situacions d’adversitat, que són les causants, en major mesura, dels problemes emocionals de la raça humana. No basta educar en valors, cal mirar més enllà i endinsar-nos en els moments que es viuen a l’escola, que viuen els infants, adolescents i joves que els provoquen angoixa, angúnia, preocupació i d’altres emocions i sentiments contraris al benestar i la felicitat. Les persones que aprenen als centres educatius no han de preparar-se únicament per aconseguir una formació acadèmica, sinó que han de lluitar contínuament per abastar fites més ambicioses i més humanes. S’han de formar per ser capaces d’afrontar aquells esdeveniments dels quals en són protagonistes, principals o secundaris, però, al cap i a la fi, actors amb un gran pes específic (o tot) a la seva vida i a la d’aquells que els envolten, familiars, amics, companys, membres del col·lectiu al qual pertanyen…

Fonamentalment, però, podria ser possible ajudar-los a acarar els problemes, a fer-los forts en moments complexos i, el que seria profundament desitjable: posar a les seves mans la forma de transformar en positives totes aquelles situacions i circumstàncies que inicialment podrien semblar negatives, decebedores i causants de dolor i sofriment. Possiblement, aquesta via pot obrir un petit foradí per on l’esperança es podria obrir camí i les emocions i els sentiments viscuts resultarien un important revulsiu per fer front als moments no tan bons que la vida ens ofereixi. Després de la tempesta sempre, sempre, surt el sol.

Posted in General | 1 Comentari » | Tags: emocions

La biblioteca escolar, un tresor per descobrir

Resulta impossible no admetre la omnipresència de la imatge, fixa, mòbil, interactiva o en qualsevol altre format en què es pugui presentar, en una societat que avança, a passes de gegant, a nivell tecnològic. L’escola, un dels agents socials d’importància cabdal, ha introduït, des de fa uns anys, les denominades TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), dina l’aula. Actualment, amb l’aplicació del programa Xarxipèlag, ha assolit un notable impuls el tractament digital de la informació i dels continguts curriculars.

Ara bé, aquest panorama que s’està dibuixant i que va, de mica en mica, abastant quotes de major dimensió, no ens ha de fer oblidar que la paraula, la creació literària, la imaginació, la fantasia, l’aventura, l’afany per descobrir universos de ficció que ens fan viatjar a temps i espais potser inimaginables és posseïdora d’una bellesa, una càrrega estètica, un significat que cobren vida cada vegada que un lector, de qualsevol edat, obri les planes d’un llibre.

Sovint apareixen estudis sobre els llibres que llegeixen els infants, joves o adults i es tradueixen en signes preocupants de baix índex de lectura, de l’escassa o poc significativa afecció als llibres , i la preferència de la majoria de la població infantil, juvenil i adulta per altres ocupacions que requereixen “menys esforç” durant els moments de lleure, els períodes vacacionals.

Com multitud d’hàbits, habilitats o destresses, la lectura s’ha d’intentar inculcar com a activitat engrescadora, com a font de gaudi, des de les primeres edats. No es tracta simplement de posar llibres a l’abast dels infants, s’ha d’actuar perseguint fites molt més ambicioses: promoure una estimació pels llibres, sempre adequant-los a l’edat del destinatari i cercant cobrir en tot moment les expectatives dels potencials lectors.

La biblioteca escolar hauria de formar part de la trajectòria dels nins i nines d’educació infantil, els infants de primària i els joves de secundària. Però una biblioteca escolar no hauria de ser un espai on s’hi poden trobar prestatgeries o armaris que contenen llibres, en el millor dels casos classificats per temàtiques, àrees curriculars, edats o disciplines diverses. Una biblioteca escolar s’hauria de concebre com un valuós tresor on cada lector hi pugui realitzar troballes que ompliran moltes estones del seu oci i alhora l’enriqueixin en multitud de dimensions de la seva formació integral. Si es construeix la biblioteca escolar dissenyant-la perquè esdevengui un espai on es respiri un clima que convidi a entrar-hi, a quedar-s’hi, a gaudir de la bona companyia d’històries, llegendes, de mons imaginaris i personatges amb els quals potser se senti còmplice, s’estarà caminant amb sentit i treballant de ferm amb projecció de futur.

Crear una biblioteca a una escola és una tasca no exempta de complicació i sumament delicada. S’ha de tenir present qui en seran els possibles usuaris i, sense perdre mai de vista aquest horitzó, planificar acuradament tots i cadascun dels aspectes a considerar. No hi hauria d’haver deixat res a l’atzar. La decoració, la disposició del mobiliari (propi d’aquesta dependència del centre), la classificació del material del fons bibliogràfic, oferint-la pensant en facilitar als infants la seva localització. Però, sobretot, s’ha de realitzar l’adquisició de llibres i altres materials amb criteri, tenint present l’objectiu essencial: sembrar en els infants una hermosa llavor, fer néixer i créixer en ells l’estimació per la paraula, per la imatge que contenen els llibres als quals tenen accés els més petitons en el seu primer contacte amb la lectura.

A la biblioteca escolar seria ideal poder satisfer els gustos dels lectors, fins i tot dels més exigents. Fomentar activitats d’animació lectora, promoure iniciatives centrades en encuriosir els infants, en “enllepolir-los” per apropar-se a éssers imaginaris i  a aventures meravelloses que els faran viure moments inoblidables.

La biblioteca escolar seria desitjable que es convertís, per a nins i nines i joves, en un lloc màgic on les situacions més increïbles es facin realitat, on els personatges dels llibres cobrin vida i on la fantasia, els sentiments i les emocions puguin fluir intensament. Serà signe de la imbricació entre les vides reals dels lectors i les imaginades dels habitants dels mons de ficció.

És, encara, una assignatura pendent a molts de centres educatius. Tant de bo hi pugui trobarun lloc idoni per quedar-s’hi. És una eina fonamental per ajudar a aprendre i per ajudar a ensenyar. Sí, la biblioteca escolar és, indubtablement, un tresor per descobrir.

Posted in General | 5 Comentaris » | Tags: biblioteca escolar

Dèficit d’atenció? Desinterès pel que s’ensenya?

Les competències bàsiques, i més concretament, la seva preceptiva aplicació a les aules estan suposant, si més no, un canvi, una renovació, un nou camí a través del qual hem de conduir els alumnes vers un nou sistema d’aprenentatge. Deixant enrere èpoques en què es donava prioritat a la memorització, a l’assoliment de coneixements part damunt d’altres aspectes, potser tant o més importants que la simple adquisició de sabers, encara que massa sovint els estudiants no arribassin a entendre el perquè, ni el com. Ara com ara, és l’hora d’ajudar els infants a aprendre a aprendre, a ser més autònoms, més conscients dels seus progressos i dels seus aprenentatges, més capaços d’interpretar, de comprendre, d’esbrinar, d’investigar, d’encuriosir-se per allò susciti inicialment el seu interès, de cercar, de trobar, de llegir missatges entre línies…

En un panorama que sembla ser il·lusionant per als mestres i professors i també per als discents, encara hi trobarem emperons, dificultats i obstacles que haurem d’anar vencent. Sí, certament, l’escola aspira a adaptar-se als nous temps, als progressos tecnològics i és per això que s’està dotant els centres educatius de les eines integrades en un pla de modernització.

Això no obstant, seguim tenint a les nostres escoles i instituts estudiants que, segons dictaminen els experts en la matèria, pateixen un trastorn d’atenció: el TDAH. En moltes ocasions, ens trobam que quan l’alumne no progressa com cal, no és capaç de seguir el ritme d’aprenentatge de la resta dels seus companys, quan no aconsegueix superar els objectius curriculars propis del seu nivell educatiu, se li diagnostica un dèficit d’atenció, que de vegades va acompanyat d’hiperactivitat. Però, ens hem aturat a reflexionar seriosament sobre la qüestió? Per quina o quines raons les nostres aules compten amb un cens considerable d’infants amb aquesta peculiaritat? Quines implicacions conté aquest diagnòstic? No ens sembla una mica exagerat el nombre de nins i nines que la pateixen? Seria intel·ligent i cabal apuntar en una altra direcció: no serà que a aquests infants el que els ocorre té un altre nom? Algú s’ha demanat si estam oferint als discents que ocupen les aules allò que els interessa? O anant encara més lluny, ¿per què no ens afanyam en oferir als nostres estudiants allò que els hem d’oferir (currículum establert) emprant estratègies, tècniques i metodologies que els engresquin, que facin sorgir una motivació envers els aprenentatges, un entusiasme creixent i una autèntica “fam” de saber i de formar-se integralment?

Potser no seria una mala idea intentar-ho, donar un gir de 180º a la nostra manera de fer i d’ensenyar a aprendre. Possiblement ens n’adonaríem que hem après, nosaltres també, alhora que procedim de forma que modifiquem la nostra actitud i la manera de plantejar qualsevol situació d’aprenentatge.

Això no significa, en absolut, que tots els al·lots i al·lotes, nins i nines que comptem amb TDAH se’ls hagi errat el diagnòstic. Únicament caldria assegurar-se que TOTS ho siguin. En trobaríem, segurament, que afirmarien: “Jo no tenc un dèficit d’atenció, el que em passa és que no m’interessa el que m’expliques”.

Si volem avançar pedagògicament, resultarà imprescindible adoptar, com a punt d’inici una obvietat: partir dels interessos i motivacions de l’alumne per fer créixer, més encara aquesta motivació, aquest interès i, sobretot, el desig d’aprendre amb sentit, significativament.

Posted in Reflexions | 6 Comentaris » | Tags: Aprendre a aprendre

Sota pressió

Vivim, certament, en un món dominat per nombrosos esclavatges: el temps, la tecnologia, , les presses, la feina, l’afany de tenir, de consumir… Així solia ser l’esfera de l’univers adult. Però, de mica en mica, potser  gairebé sense adonar-nos-en, estam trametent allò que sentim, pensam i vivim als infants i als joves. La sentència “Els nins aprenen el que viuen” reflecteix aquesta realitat.

Ens trobam immersos en una societat hiperexigent que ens proposa constantment reptes cada vegada més compromesos i que s’incrementen en grau de dificultat a mesura que n’anam superant d’altres que potser ja ens semblaven complexos d’assolir.

Aquesta circumstància no necessitaria ser sotmesa a cap mena de reflexió si no fos perquè massa sovint l’adult projecta en els seus fills i filles fites i desitjos que de petit o de jove no va poder veure materialitzats. Amb freqüència s’obliga als infants a desenvolupar activitats o a cultivar afeccions que defugen plenament dels interessos infantils. Responen, en gran mesura, a desitjos adults que durant la infantesa, per un o altre motiu, es varen haver d’abandonar o varen ser negats per raons de diversa natura o sense motivació lògica aparent. Volem que els nostres fills tenguin, des de les més tendres edats, una agenda social d’activitat frenètica, sense temps per dedicar-se a jugar, com correspon als nins i joves. El joc presenta una multidimensionalitat que permet gaudir-ne a una àmplia gamma de gents de totes les edats. Al llarg de la infants

Posted in General | 2 Comentaris » | Tags: actualitat

La llengua catalana, signe d’identitat inqüestionable

A l’ensenyament, que juntament amb la sanitat haurien de ser els sectors socials més protegits, més valorats i amb partides econòmiques més elevades per actualitzar-los i adaptar-los a les constants exigències d’un món en continu procés de canvi, sembla que no li deixen “aixecar el cap”. A les nombroses modificacions a les quals és sotmesa l’educació, malmesa per reformes i contrareformes aplicades i legislades segons els vents polítics que bufin en el poder a un moment donat, s’hi ha d’afegir ara el que es podria considerar un atac en tota regla. No n’hi ha hagut prou amb retallades d’inversió (que han repercutit en gran mesura en els recursos humans als centres, que s’han vist ostensiblement minvats): aquesta determinació adoptada va en clar detriment de la qualitat educativa. Els mestres, el professorat, quan deixen sentir el seu descontent i fan palès el seu malestar, sol ser, amb freqüència, per aquests arguments.

Ara, un polític ha fet sonar d’alarma i ha provocat una controvèrsia amb unes declaracions que tenen com a “diana”, per emprar un símil nàutic, una de les “línies de flotació” de l’ensenyament: la llengua d’ensenyament i d’aprenentatge. Ha ocupat, i ocuparà sens dubte durant un temps, un primer pla de l’actualitat informativa a les nostres illes: la Llei de Normalització Lingüística en general i el Decret de Mínims en particular corren perill si el  vent canvia de direcció d’aquí a menys d’un any.

A l’escola, donar passes en ferm i cap endavant no esdevé tasca fàcil, ni ho ha estat mai tampoc. És per això que cada fita que s’aconsegueix, cada cim que es conquista suposa un avanç transcendental es miri com es miri. En el seu moment, el Decret de Mínims va permetre donar entrada al català dins les aules per la porta principal. El seu esperit aspirava (i aspira encara ara) a aconseguir que en finalitzar l’escolaritat obligatòria, els estudiants fossin competents tant en llengua castellana com en llengua catalana. En cap moment es condemnava el castellà a cap mena d’ostracisme, ans al contrari, s’intentava que el català ocupàs el lloc que li pertoca per poder fer realitat allò que fins aleshores podria significar una pur somni quimèric. El Decret de Mínims va anar lligat al sorgiment del Projecte Lingüístic de Centre, que en cada cas particular s’havia de definir i s’havia de marcar una línia d’escola que implicàs un progressiu avanç del català, sense deixar de banda l’ensenyament del castellà.

I així ha estat i és fins ara, o almenys és el que legislava la normativa vigent. No obstant això, sembla que hi ha qui no opina el mateix, qui pareix que tem la desaparició del castellà…

Gairebé tot l’entorn proper on es desenvolupa la vida dels nostres escolars és castellà (els multimèdia, Internet si s’hi opta, la televisió, la ràdio, els amics, la llar…). Res no ens fa suposar que arribi a produir-se aquest ”fenomen estrany” que dibuixen sectors radicals i extrems de l’escena política. 

La multiculturalitat enriqueix, sempre. El respecte a la pluralitat és una de les essències d’una societat democràtica. L’escola forma, informa, ensenya, intenta integrar, educar des de la diferència, atenent la diversitat i més ara que s’estan impulsant moviments com l’escola inclusiva. La competència lingüística és una de les vuit que es treballen a l’aula i a una comunitat autònoma amb llengua pròpia, on existeixen dues llengües oficials, qualsevol pretesa amenaça és una autèntica falàcia.

La nostra societat no es pot permetre una regressió al passat ni fer anques enrere quan s’han conquerit fites de valua inqüestionable. No pot claudicar davant plantejaments retrògrads que lluny de beneficiar l’escola l’enfonsarien a la foscor de les cavernes.

La llengua, un dels nostres signes d’identitat fonamentals, no pot patir aquesta humiliació. L’escola, sempre atenta als canvis socials, agent al servei d’una comunitat, ha de caminar sempre endavant, amb decisió, amb il·lusió, i amb la plena convicció de què treballa per aconseguir un futur millor per a les properes generacions. A les aules, la llengua catalana està viva i els infants i joves que estudien als centres educatius l’aprenen, l’usen i la converteixen en mitjà de comunicació i de relació humana a tots els nivells i en tots els registres.

L’escola sortiria perdent amb mesures que perjudicassin la situació actual de la qual gaudeix el català. Pel bé comú, no pot ser d’altra manera.

Posted in Temes de debat | 6 Comentaris » | Tags: Llengua catalana

Construir, crear, aprendre i gaudir de viure

No fa gaire temps algunes cadenes de televisió emeteren un seguit de programes sota el títol de Supernanny i d’altres similars adreçats a famílies d’infants i adolescents que patien dia sí i dia també els problemes i les situacions derivades de conductes indisciplinades dels seus fills i filles. A cada episodi, es plantejava un cas concret en el si d’una llar, presentant-se escenes quotidianes que tenien com a protagonistes els petits o joves, que els pares i mares no es veien en cor d’afrontar ni de resoldre satisfactòriament. Aquest panorama preocupant (per la reiteració de conductes no correctes i també per la impotència que sentien els progenitors per solucionar-les) era promenoritzadament analitzat, es realitzava una intervenció per part de l’experta educadora i s’arribava a una mena de conclusió que semblava que preparava i formava els pares, que se sentien reforçats i amb millors condicions per actuar amb èxit en endavant.

Massa sovint els periòdics, la ràdio, internet, la petita i la gran pantalla i altres suports massmediàtics es fan ressò de notícies o fets estretament vinculats amb la problemàtica que viuen moltes famílies derivada del descontrol que regna a les seves llars provocat per actituds de rebelia i fins i tot per escenes de violència. Però el que corprèn part damunt tot és descobrir que són els fills els qui tiranitzen els pares, els maltracten verbalment (també hi ha casos d’agressions físiques). Aquestes circumstàncies han motivat la presentació de denúncies de pares i mares contra els seus fills (és clar que es tracta de situacions límit, insostenibles i que han arribat a un punt de no retorn). Què està passant a la societat actual? Per què pareix que hi ha pares que necessiten ajuda per educar els fills? Per què es produeixen aquestes escenes tan sorprenents i potser impensables en èpoques passades? Què feien les generacions anteriors per controlar-les o, si més no, evitar que es produissin?

Existeixen escoles de pares, fins i tot s’ofereixen cursos de formació per a pares i mares, que compten amb un important nombre d’inscripcions. És un indicador de què tal vegada es planteja la demanda de saber com actuar en qualsevol moment amb els fills, com si es tractàs d’aprendre “receptes ideals i infalibles” per educar en família. Cada infant, cada adolescent, cada jove, cada adult és un ésser únic, irrepetible, amb personalitat pròpia. Pensar en la possibilitat d’aplicar receptes universals és una autèntica utopia que no faria sinó transformar l’acte educatiu en quelcom impersonal i general. S’ha de defugir aquest procediment. Els pares són els que  millor coneixen els seus fills, i en conseqüència saben a la perfecció com interactuar amb ells en el seu dia a dia educatiu, sempre des de l’amor incondicional,  el respecte a la seva forma de ser per ajudar-los a “construir-se i a crear-se” passa a passa, al llarg de la seva vida. No cal esperar remeis màgics que aconsegueixin que els fills siguin el que els pares desitgen, no s’hi val projectar en els fills les fites personals incomplertes, les frustracions, els desitjos insatisfets, ni pretendre que siguin un calc en miniatura. EDUCAR, en majúscules, és una tasca vertaderament complexa, que suposa donar-se plenament als fills, amb tot el que això implica. El que a una família funciona, pot resultar negatiu per a una altra. Hi entren en joc massa factors, entre ells l’humà, i és precisament això el que ens ha de fer entendre que cada família és un món i el que hi succeeixi no té res a veure amb l’univers d’un altre nucli familiar. Supernanny no pot “jugar” a banalitzar l’educació, ni a generalitzar res. No pot aspirar tampoc a que els pares trobin apozemes ni encanteris per educar els infants i joves. Els pares han de crear diàleg, comprensió, tolerància, transigència… si no la tenen present en la seva àrdua feina de ser pares.

Si a les llars es produeixen conflictes entre pares i fills, que s’han de resoldre en el si familiar. Si hi ha situacions difícils que s’han de treballar constantment, a l’escola, on els nins i joves passen bona part de la seva jornada durant el curs, també s’hi donen casos. L’educació és una feina meravellosa, plena de situacions imprevisibles i distintes a cada moment, de les quals sempre se’n pot extreure una conclusió però, sobretot, ens ha d’ensenyar a comprendre i a aprendre de tot allò que envolta aquest repte que la humanitat té plantejat des de l’inici dels temps: formar per conviure, per respectar, per aprendre, per estimar, per valorar, per pensar, per construir entre tots un lloc on viure sigui, a cada instant, un plaer absolutament indispensable.

Posted in Reflexions | 5 Comentaris » | Tags: Educació d'avui

Ensenyar, formar, tot és educar

Educar i formar, vet aquí dos conceptes, dues accions, dos vocables que aglapeixen un horitzó immens, un quelcom incommensurable que es perllonga durant tota la vida. Dos termes lèxics que, per a alguns, potser pares i mares, tal vegada professionals de l’educació, de la docència, pertanyen a dos universos distints: l’escolar d’una banda i el familiar per l’altra. No en poques ocasions les famílies, ja sigui el pare, la mare o ambdós alhora, acudeixen al centre escolar on estudien els seus fills tot reivindicant que la parcel·la educativa dels infants és competència exclusiva de la llar, del nucli familiar i adjudicant la vessant formativa de la persona (més concretament l’ensenyament), als docents.

Si ens atenem a la denominació de la Conselleria d’Educació i Cultura ens n’adonarem d’immediat que no hi apareix enlloc el mot ensenyament. Potser perquè l’educació és una tasca compartida per la totalitat de la comunitat educativa (integrada, recordem-ho, per professorat, famílies, alumnat i entorn on es troba immers el centre escolar). Parlam, així també, de les etapes d’educació infantil i educació primària. Els exemples on apareix aquesta terminologia són nombrosos i si més no, reafirmen que l’educació és feina de tothom, des de les més tendres edats fins a les acaballes de l’existència humana. Constantment ens estam formant i educant i mai no deixam d’aprendre. Aprendre és consubstancial al procés vital. Assolim aprenentatges amb l’experiència i amb allò que dia rere dia se’ns ensenya, véngui de qui véngui l’ensenyament rebut. És una errada pretendre que només els mestres ensenyen. Aprenem de les persones, de la vida, de les situacions que protagonitzam o de les quals en som únicament espectadors, en un feed back inacabable que ens enriqueix en totes les nostres dimensions vitals.

Per això, quan la família acud a l’escola qüestionant les qualificacions acadèmiques del seu fill, basant-se tan sols en les notes obtingudes a les proves objectives (orals o escrites), no valora ni mica ni gens tots els factors, totes les circumstàncies, tots els agents que intervenen en els resultats de les diferents avaluacions. No són conscients de la transcendència que, per a la preparació dels infants o joves, per al seu futur, tenen els procediments, les actituds, l’assoliment de les competències bàsiques. Un alumne que, durant el curs escolar, passa bona part de la seva jornada al col·legi o a l’institut, pot veure condicionada la seva nota global d’avaluació d’una matèria pel seu comportament dins  i fora de l’aula, per l’interès que mostri a classe per allò que se li està ensenyant, pel respecte envers la feina dels altres (no només de la seva; també la dels mestres i la de la resta dels seus companys). ¿Per què, doncs, encara hi ha progenitors que volen convertir l’escola en una simple transmissora de coneixements, en una perpetuadora de determinats rols socials, de mentalitats que responguin a patrons concrets, de freda i simplista divulgadora de missatges que convé enviar o d’anul·ladora de pensaments “improcedents”? Per quina raó els mestres i professorat en general han de veure qüestionada i menystinguda la seva feina, molt sovint, per fortuna, vocacional? A quin altre professional d’un altre sector productiu se li està indicant contínuament com ha d’actuar (o com no) i què i quan ha de desenvolupar en l’exercici de la seva professió? Temps enrere, els pedagogs indicaven que família i escola havien de caminar de la mà, seguint una ruta semblant en una mateixa direcció. Què n’ha quedat, d’aquest predicament? Què empeny a alguns a infravalorar la noblesa de la professió docent? Aquests i d’altres interrogants poblen, sense dubte,  la reflexió de molts de mestres que cada dia van, amb farcells d’il·lusió i d’afany a l’escola a EDUCAR, en majúscules, sense necessitat alguna de plantejar-se què i què no s’oculta rere aquesta paraula tan hermosa i alhora tan polèmica (sembla).

Reivindiquem l’escola, amb plenitud, com a agent que viu i es transforma per donar resposta a les demandes socials però sempre des d’una perspectiva inclusiva, integradora, enriquidora i respectuosa amb la pluralitat i amb la diversitat, concebent-les com a fórmules per engrandir-la com a institució i com a ens viu i de cabal valor dins el món que ens ha tocat viure.

Posted in Reflexions | 5 Comentaris » | Tags: educació

Una escola per a tothom

Fa temps que se’n parla, i se n’ha encetat un important debat, sobre la necessitat de poder comptar amb un pacte educatiu. Es tracta, en el moment d’escriure aquestes línies, tan sols d’una proposta a analitzar per les diferents comunitats autònomes, però s’estan donant passes per aconseguir que ben aviat sigui una realitat.

Un dels objectius que s’hi plantegen és el foment d’una escola inclusiva, el reconeixement de la diversitat i la interculturalitat i procurar els mitjans i els recursos adequats per garantir la plena incorporació i la integració, en condicions d’igualtat d’oportunitats, dels estudiants que presenten necessitats específiques de suport educatiu. En una societat com la nostra, diversa, plural, multicultural i multiètnica, la formulació d’una pretensió d’aquestes dimensions suposa mirar frontalment una realitat que vivim. En els darrers anys estan arribant a la nostra terra onades d’immigrants que deixen el seu país a la recerca de millors oportunitats de vida. Això implica òbviament, l’escolarització dels seus infants en el nostre sistema educatiu, que ha d’estar plenament capacitat per atendre’ls, en les millors condicions i amb òptimes garanties per procurar-los una formació i una capacitació professional de cara al futur.

El concepte d’escola inclusiva és una molt bona opció per donar resposta a una demanda social de mica en mica creixent. Crear una escola per a tothom, vet aquí el gran repte. Aprendre junts alumnes diferents, una gran fita. Actualment, als nostres centres educatius, ja s’està treballant en atenció a la diversitat, perquè és del tot normal que els alumnes, en general, siguin diferents: cada ésser humà és únic, irrepetible. A partir d’aquesta premisa, ja tenim clarament definida la diversitat. La base de la intervenció per al tractament idoni de la diversitat no consisteix en aconseguir grups homogenis (que potser de vegades s’interpreta com reduir o “anul·lar” les divergències); és, essencialment, preocupar-nos per com podem gestionar l’heterogeneïtat, caminar a la recerca de metodologies, estratègies i plantejaments pedagògics per ensenyar-los junts, dins una mateixa aula, malgrat siguin ben diferents.

Ara bé, aquest propòsit duu implícits uns condicionants sense els quals l’essència d’escola inclusiva seria si més no inviable. Assumir l’atenció a la diversitat per convertir en realitat les necessitats educatives de tots els alumnes es tradueix en primera instància en dotar tots els centres educatius, sigui quin sigui el nivell o etapa que imparteixin, de tots els recursos humans i materials indispensables per assolir els objectius que es plantegin i crear les infraestructures que s’ajustin exactament a les necessitats a cobrir.  Segurament, a mesura que s’avanci en el procés sorgiran noves demandes que igualment hauran d’obtenir immediata i eficient resposta, per part de l’administració educativa. Proporcionar aquests recursos a l’escola actual per convertir-la en escola inclusiva té, inevitablement, una traducció econòmica: resulta evidentment inqüestionable que s’hauran de destinar partides econòmiques considerables per possibilitar la instauració d’aquest escenari inclusiu. És suficient amb fer un poc de memòria per constatar que les successives reformes educatives que s’han anat perfilant fins als nostres dies comptaven amb eixos sòlids que convidaven a pensar en l’èxit de la seva aplicació, però, en no haver anat acompanyades de les inversions que exigien, no han donat els fruits esperats.

Fins ara, arreu de les Illes Balears centres educatius d’infantil, primària i secundària estan desenvolupant projectes d’escola inclusiva, atesa la necessitat que se’ls ha plantejat amb el seu alumnat. Ho estan fent de valent, però comptant únicament amb els seus propis mitjans. Molt lloable, per altra banda i se’ls ha de reconèixer la feina realitzada, però calen més recursos, més ajuts, més suport a tots els nivells per part de l’administració educativa. La voluntat mou muntanyes, és ben cert, però la societat no es pot permetre continuar en aquesta línia en les condicions actuals. Si s’aposta per la inclusió, s’hi ha d’abocar amb totes les conseqüències que se’ n derivin, sense posar fre a les necessitats a assistir. Només aquest és el camí correcte: un plantejament amb perspectives de futur per fomentar l’escola inclusiva significa creure en el projecte, fer camí deixant petjades inesborrables, ben consolidades i confiar en què un dia, no molt llunyà, serà una autèntica realitat.

Posted in cinema, Reflexions | 5 Comentaris » |