La dislèxia, quelcom més que un trastorn de llenguatge
19 maig 2009 – 20:46
L’ésser humà en essència únic i irrepetible és un ens vulnerable. En totes les etapes de la seva existència ha d’afrontar reptes, fites de mica en mica de major complexitat, es veu sotmès a multitud “‘d’amenaces” físiques (la malaltia n’és un exemple) i constantment es troba immers en un nombre indifinit i indefinible de proves que ha d’anar superant i demostrant al món de què és capaç.
A l’escola, l’infant, el jove, experimenta, crea, dissenya, construeix aprenentatges, ens ensenya a aprendre, aprèn a ensenyar (és alhora mestre i alumne). Se li exigeix tot allò que pot assolir, fer-se seu, interioritzar, unir a manera de baula a altres baules d’una cadena imaginària i si més no infinita, que va travant fermament al llarg de tot aquest procés de formació permanent que conforma la vida. El ritme d’aprenentatge i de treball és igualment únic, irrepetible i serà eficaç si es pot interactuar amb cada infant sempre d’acord amb les seves pròpies capacitats, habilitats, destresses i competència a cada moment de la seva evolució escolar, sigui a l’etapa educativa que sigui.
Resulta relativament senzill “etiquetar”. Vivim immersos en una societat que concep com a anacrònics els estaments socials propis d’èpoques passades (els privilegiats i els no privilegiats, els obrers, els proletaris, els terratinents…). Això no obstant, contínuament posam “marques” a les persones: els sense sostre, els pobres, els captaires, l’alta societat, l’aristocràcia…
L’escola (entesa com a motor de canvis socials, com a agent social formador de generacions) acull un ample i eclèctic univers d’infants i joves que pertanyen a la societat en què vivim. A la realitat de les aules hi conviuen diversitat de móns, de cultures, de “velocitats” d’aprenentatge. S’hi detecten constantment dificultats per assolir els objectius mínims de cada cicle a les diferents etapes educatives i, una vegada analitzat cas per cas per part dels professionals dels departaments d’orientació, psicopedagogs, especialistes en audició i llenguatge i en pedagogia terapèutica es tradueixen en forma de diagnòstic científic. És a partir d’aleshores que s’ha de treballar més intensament amb aquests infants per donar resposta a les seves demandes i a la seva problemàtica.
Una de les deficiències que es diagnostiquen a l’escola és la dislèxia. Segons estudis recents, aquest trastorn del llenguatge afecta a un 10 o 15 per cent de la població infantil i adulta, de tal manera que a una aula de 25 alumnes no és estrany detectar almenys un cas d’aquesta disfunció. La situació esdevé més greu quan aquesta anomalia va unida a problemes d’aprenentatge, de pronúncia i d’altres que poden incidir notablement en el procés d’ensenyament - aprenentatge.
Davant aquesta nova realitat sorgida a les aules (els estudiosos insisteixen en la importància de la detecció precoç de la dislèxia), l’administració educativa ha d’oferir als centres educatius els recursos humans i materials indispensables per poder actuar de forma continuada, individualitzada i progressiva amb els afectats per la dislèxia, a fi de veure’n reflectits, a curt, mitjà o llarg termini, segons el grau i els àmbits perjudicats per la dislèxia que presenti cada infant. No és, naturalment, una tasca gens fàcil, ans al contrari, però cal posar fil a l’agulla, anar per feina i intervenir per dotar les escoles del personal qualificat imprescindible per ajudar els infants que presenten aquesta mena de dificultats.
El Senat ja ha començat a escoltar-los la veu, tot aprovant una moció que permetrà arbitrar i articular les mesures escaients perquè s’estudiïn noves propostes d’actuació dins l’àmbit escolar. Amb posterioritat, les diferents comunitats autònomes establiran acords per donar empenta i impuls a iniciatives que possibilitin la seva aplicació dins les aules i fer-les esdevenir una eficient realitat de futur i per intervenir de bon de veres dins l’escola i construir millores efectives per als infants que pateixen aquesta disfunció de llenguatge.
Sens dubte, una sòlida aposta de futur que esdevindrà un il·lusionant horitzó per a tota la comunitat educativa.
Tags: dislèxia
5 respostes a “La dislèxia, quelcom més que un trastorn de llenguatge”
Enhorabona per l’article!
Rebeu una abraçada de tota l’associació.
Disfam.
Per Iñaki el maig 22, 2009
És ben hora que l’Administració s’hi posi seriosament en aquest tema perquè són molts els escolars que pateixen fracàs escolar i altres tipus de problemes per no ser atesos en les seves mancances com s’hauria de fer.
Per Ciutadana el maig 22, 2009
Sincerament enhorabona pel teu article. No m’has deixat res per poder comentar. Excepte,
Gràciès peraquestes lletres.
Per Mar i Cel el maig 27, 2009
Una vegada més… un article que em fa reflexionar. Definitivament l’escola no està preparada per aprofitar, valorar i ajudar als alumnes amb dislèxia.
Per Pere el maig 27, 2009
El professional format i preparat pel diagnòstic i la intervenció, deixant de banda el logopeda, és el psicopedagog… però a la conselleria només preveuen els EOEPs, amb un orientador per cada 7 o 8 centres… així és difícil fer res!
Per un altra part els EOEPS estan farcits de psicòlegs i altres herbes que tampoc estan gaire formats per la intervenció…. ni de la dislexia ni de la resta de possibles dificultats d’aprenentatge… i així malament anam!
A tot això, podem afegir que quan aquesta problemàtica es dona a secundaria o a determinats centres concertats…. o el professorat no en fa casde les recomanacions o no hi ha recursos per intervenir!
Quan arribarem a un 6% d’inversió en educació?
Tal vegada tot es redueix al mateix?
Per Toni2 el juny 18, 2009