Mestres i professors, també “dianes” del bullying
19 abril 2009 – 15:54
Els mitjans de comunicació es fan ressò, constantment (de forma molt més intensiva al llarg del curs escolar) de les situacions d’assetjament que viuen i pateixen infants i joves per part dels seus companys de pupitre, d’aula o de centre educatiu. El paper dels mass mèdia, en fer el tractament d’un assumpte tan delicat, hauria de regir-se, si més no, per una major prudència i comediment, ja que massa sovint, allò que fa anys i panys era una baralla d’infants, un malentès, un gest puntual d’agressió física o verbal, s’hi magnifica, fins al punt que ara com ara, qualsevol episodi d’aquest tipus, protagonitzat per infants, adolescents o joves es converteix automàticament, en un cas de bullying.
En lloc d’intentar anar més enllà dels fets, tot cercant-ne les causes, les circumstàncies, els factors que hi puguin haver incidit, la “notícia” es limita a reflectir tan sols l’agressió patida i els seus resultats en la víctima. Les famílies, empeses per l’instint de protecció instintiu que com a pares procuren als seus fills, reclamen, exigeixen més bé, al centre escolar tota mena d’explicacions (en tenen dret, és clar, el que resulta qüestionable són les formes que exhibeixen per obtenir-les), i, sobretot, responsabilitats i càstigs o conseqüències per al o als culpables del dany infligit als seus fills.
La premsa, la ràdio, la televisió, el cinema, internet… i tantes altres formats, tendeixen a crear una alarma social quant al tema que, lluny de constituir una ajuda moltes vegades no fa sinó agreujar ostensiblement un conflicte o una situació concrets i perjudicar la convivència en els centres escolars en lloc d’aportar solucions constructives per millorar-ne el clima de feina i d’aprenentatge que serien desitjables sempre.
Però, i què ocorre quan les víctimes de l’assetjament a les escoles i instituts són els docents? Se’n parla, és veritat, però sembla que el problema no resulta tan greu perquè els afectats són adults i per tant, capaços de gestionar el problema i evitar que es torni a reproduir. No, no és així. Arreu dels nostres centres educatius, tant de primària com de secundària, un nombre encara ara desconegut de mestres i professors viuen en la seva pròpia persona, dia sí i dia també, un patiment que s’engrandeix de mica en mica, com una taca que es va estenent sense que ningú no sigui capaç d’aturar-ne l’avanç. Tenen por d’enfrontar-se cada dia als seus alumnes, temen ser blanc constant de befes, menyspreu a la seva persona i a la seva feina, viuen amb angúnia intentant imaginar què els passarà avui quan entrin a l’aula i la seva veu s’ofegui entre els crits, el renou i el desinterès dels joves que van a l’institut a aprendre? a ofendre? a amargar l’existència a una persona que vol comunicar-los quelcom que els ajudi a formar-se?
Això és dur, molt mal de suportar… però si els assetjadors són els pares i les mares dels alumnes… tot es complica extraordinàriament. I succeeix, clar que sí, no és ciència ficció, és una dolorosa realitat. Implica no ja una manca de reconeixement de la tasca docent per part de la societat, sinó que significa una absoluta inexistència de respecte envers la persona que, amb la seva feina, empès pels vents de la il·lusió, l’afany de créixer amb el que aprèn dels alumnes i alhora ajudar-los també a ells a créixer, està aplicant mètodes i estratègies que li serveixin d’eines per poder desenvolupar una funció social amb projecció de futur i pel progrés constant de la societat en la quan es troba immers.
Dissortadament es tracta d’una realitat i no en podem defugir. Ara bé, el desig inconmensurable i la convicció més plena de treballar des de l’educació, amb els estris adequats, amb l’optimisme que empeny a caminar fermament envers un objectiu: formar i preparar a consciència els infants i joves perquè es puguin desenvolupar en un món adult construït sòlidament fonamentat en principis i valors universals podria ser la clau per eradicar aquesta actitud que alguns pares esgrimeixen contra l’escola i que no es regeix ni poc ni gens pel seny, a més d’estar conduint els fills per paranys desèrtics i erms de la vida.
Tags: Assetjament escolar
21 respostes a “Mestres i professors, també “dianes” del bullying”
Per fer de picapedrer, de cambrer, de fuster, de barber, de dependent, d’arquitecte, de bancari, etc., hi poden fer persones que només sàpiguen manejar els totxos, les copes, les fustes, les tisores, els productes que ha de vendre, els plànols i els càlculs, els documents bancaris, etc., per fer de mestre, no és suficient saber l’assignatura o assignatures que s’han d’impartir, s’ha de saber molt més, s’ha de saber estar, s’han de conèixer les reaccions dels alumnes segons l’edat, s’ha de saber que quan un alumne xerra no està xerrant del mestre, s’ha de saber que quan un alumne riu no se’n riu del mestre, s’ha de saber que és com si representassis una comèdia a un teatre diàriament i que els alumnes t’arriben a conèixer més que si fossis un familiar, i s’ha de saber que el teu comportament, la teva actitud, el teu tracte, el teu saber estar, la teva seguretat o inseguretat, etc. seran bàsiques per esser respectat o no. El que he volgut dir és que la majoria de professions poden ser desenvolupades per qualsevol persona, però la de mestre, no. Hi ha persones que no tenen les aptituds necessàries per poder-ho ser, però quan estudiaven la carrera ningú no els ho va dir. És per això que el mateix grup d’alumnes només assetja un o dos professors com a màxim.
Per Un de la professió el abr. 20, 2009
És ben cert tot el que exposa la Sra. Ginard, però m’agradaria fer dos comentaris: El primer fa referència a l’educació que donam als nostres fills, i a la diferència que hi ha entre la educació que donen els pares segons el seu estatus social i la seva procedència; aquesta visió xenòfoba de la qüestió és compartida per un gran nombre de mestres/professors -crec que fins aquí estem d’acord- que són, emperò, precisament els qui s’han errat de professió. I a partir d’aquí és on estic d’acord amb “Un de la professió”, i el que jo em deman una vegada més: Quin és el motiu pel qual una persona es decanta per magisteri després de la selectivitat? Tots sabem el que hauria de ser, i basta que un 10% del professorat en tengui d’altres (els típics tòpics) per enfonsar la feina dels altres. Els altres, que per un corporativisme covard mai no ho denunciaran, tot sabent el mal que fan. Així doncs, si vostè és professional de la docència i té la consciència tranquila, no té perquè passar gens de pena. Si no és així, pobres alumnes. L’altra qüestió fa referència al comportament dels pares que són professors respecte dels companys de professió, i més encara si les notes no són del tot perfectes. Aquí és on sovint es nota que no és el mateix “Arnau” que “Mestre Arnau” I no em digueu que no sé de que parlo perquè no som mestre. Tenc un parell d’amics professors i me’n conten de grosses. Sobra corporativisme i manca un poc de severitat en les sancions als alumnes.
Per Llorenç el abr. 21, 2009
Segur que vostè, Llorenç, té molta de raó, però hi ha hagut fragments del seu escrit que no he entès. Intentaré contestar-li el que he entès. Per moltes de raons una persona pot decidir estudiar magisteri: per l’exemple d’algun mestre que li va agradar molt, perquè li agrada la professió, perquè li sembla fàcil, perquè no sap què li agrada, etc. Per tant, aquest aspecte no té solució. Aquesta s’hauria de trobar quan s’estudia la carrera. Hi hauria d’haver alguna forma perquè mentre estudia se n’adonàs que s’ha equivocat; per tant, crec que el que passa és que hauria de millorar el període de formació perquè els estudiants de magisteri tenguessin la possibilitat d’esbrinar si s’han equivocat o no en triar aquesta carrera. Després crec que ha volgut dir que hi ha mestres que són pares i que exigeixen als altres que es preocupin més dels seus fills, i fins i tot que els aprovin o millorin les notes, i això seria el corporativisme que vostè denuncia, crec que és això. Senzillament li diria que si hi ha algun pare - mestre que utilitza el fet que sigui mestre per donar avantatges al seu fill, aquest mestre, el que fa això, és un dels que s’ha equivocat de carrera. Un bon mestre mai no defensarà avantatges per als seus fills. Això ho ha de tenir ben clar.
Per Un de la professió el abr. 21, 2009
Ho diré més clar. N’hi ha que fan de mestres perquè no han pogut arribar més lluny. Era una carrera fàcil, 3 anyets, funcionariat, vacances. Està bé, no et mates. Però ai las!! Has de “aguantar” els al·lots, i de vegades son molt mal d’aguantar. Ja sé que aquest plantejament és una provocació demagògica, però un blog també serveix per això, sense faltar al respecte de ningú. Però qui no conegui un parell de docents incompetents que ho digui, i basta que n’hi hagi un, per carregar-se els estudis d’algun jove que està caic-no-caic, i això ho sabeu tots els mestres. No podem deixar la educació dels nostres fills i el seu futur en mans d’algú que es fa mestre perquè no sap el que vol, perquè li sembla fàcil etc… Per altre banda: es clar que un bon mestre no dubtarà del criteri pedagògic d’un company de professió, però el que potser vostè ha de tenir ben clar és que no tot són bons mestres, no estic per donar noms i llinatges, però conec professors d’IES que han de tenir un fetge com un ase per aguantar les mamàs que com que “son mestres” exigeixen aclaracions i sovint dubten del criteri del professor. Tot això, emperò son vuits i nous, i cartes que no lliguen. Es justa la reivindicació de la Sra. Ginard. El bullying és una putada. Ser víctima d’aquesta tortura psicològica és mol dur. Però si es pogués mesurar a qui fa més mal, el docents en sortirien més ben parats que un alumne nouvingut, obès, o marginat. Per no parlar de altres professions on també existeix aquest tipus d’assetjament i la indefensió és total. Un professor al manco té un mínim d’autoritat i una porta, la del director, on anar a tocar. Ja sé que tot això torna a ser una provocació demagògica, però parlem-ne.
Per Llorenç el abr. 21, 2009
Estava disposat a deixar la conversa escrita que tenim sobre el tema, però com que m’he sentit convidat a parlar-ne, li seguiré parlant sobre la seva darrera intervenció. Em sembla correcta el que diu vostè a les quatre primeres línies, esper que siguin pocs. De fet, li vull explicar que he estat director d’un centre escolar i no record cap mestre que respongués a aquest criteri, però sé que n’hi ha. Respecte al fet que un mestre es pugui carregar els estudis d’un alumne determinat, li he de dir que no crec que existesqui aquesta possibilitat. Malgrat els mals mestres les persones se’n surten perfectament. I a vegades un bon mestre un any compensa un mal mestre l’any anterior. De totes maneres, si vostè té els fills petits, estigui tranquil en aquest aspecte. En podríem parlar molt d’això. Respecte dels mestres que van a donar lliçons als instituts i que posen en dubte els criteris del professor titular, li he de dir, que només pel fet de fer això, es retraten com a mals mestres. Estic d’acord amb vostè que l’assetjament escolar que pugui patir algun alumne és molt pitjor que els que pateixen els mestres a causa de la seva professió equivocada i estic d’acord que un bon centre no ha de permetre que existeixi un sol cas d’assetjament, i si se’n detecta algun s’ha d’actuar amb rapidesa i fermesa per erradicar-lo. Tot això és diàleg i no provocació pedagògica. Salut!
Per Un de la professió el abr. 21, 2009
No puc estar més en desacord amb el contingut general de l’article. No crec que els casos de bullying als alumnes siguin destacats en els mitjans de comunicació a no ser els més espectaculars com les agressions físiques. M’atreviria a dir que l’assetjament escolar (als infants) més greu és el psicològic, que molt sovint no trascendeix no ja als mass media sinó dintre del propi àmbit escolar.Per tant és erroni dir que el mitjans se’n preocupen ‘constantment’.
‘Un nombre encara ara desconegut’ diu l’article referint-se als professors que pateixen assetjament. Que potser tenen estadístiques dels infants que el pateixen? No ho crec, entre d’altres motius perquè segueix essent un tema amagat. Els infants no tenen tant de recursos com els grans per a sortir d’aquestes situacions.
I em sembla un error intentar separar el tema de l’assetjament dels professors del dels infants: fins a quin punt el bullying al professor i a l’alumne són simultanis, responen a les mateixes causes, val a dir, des del moment que hi ha un professor que pateix, segurament hi hauran alumnes que també.
Així mateix cal considerar que, com ja s’ha dit en els comentaris, cap activitat laboral és exenta d’aquest problema i, que els afectats ’seniors’ cobren mentre que els infants van a escola perquè han d’aprendre i no els queda altre remei.
Fa uns dies de l’aniversari de la matança de Columbine. Al seu moment, es digué que els assassins havíen patit ‘bullying’. En un acte en honor de les víctimes el propi president dels Estats Units, en Bill Clinton aleshores, va recordar que l’aparent motiu dels botxins (el bullying) afectava o havia afectat moltes persones entre les quals també a ell. Em sembla necessària més identificació dels professors amb els alumnes respecte d’aquest tema.
Per Joan el abr. 22, 2009
A: un de la professió.
No és cert que totes les feines les pugui fer qualsevol, excepte la de mestre. Per a qualsevol feina, apart de les aptituds tècniques necessàries, també fa falta capacitat de tractar amb els “clients” i altres agents que rodegen a la professió. Que la professió de mestres té un “clients” una mica especials? Sí, però això ho haurien de saber els mestres abans d’aficar-s’hi. De vegades sembla que un cert percentatge de mestres hi son perque és feina segura i enlloc més trobaran sortida per la seva professió (historiador, llicenciat en físiques, psicòleg, etc.). Caldria assegurar les aptitud pedagògiques dels aspirants a mestres.
Per Tomeu el abr. 22, 2009
Tomeu, supòs que t’interessa el diàleg com a en Llorenç, per això em dispòs a dialogar. Crec que tens tota la raó del món, però les frases que escrivim moltes vegades només indiquen una part del nostre pensament. El mestre també ha de tenir capacitat per tractar els alumnes, els pares i els altres mestres, igual que les persones que tenen altres professions. Hi estam d’acord. El que no sol haver de tractar un dependent és amb un grup de clients disposats a assetjar-lo o a fer-li la vida impossible. Però clar, com més coses sigui capaç de fer un dependent, millor. Assegurar les aptituds pedagògiques dels mestres és el que intenten fer a la universitat els seus professors duran els anys que dura la carrera. I no ho aconsegueixen. Els mestres han de saber tractar els alumnes de tal manera que no es creïn situacions d’esser assetjats, però això és molt difícil.
Per Un de la professió el abr. 22, 2009
Segons el meu pobre criteri, en Tomeu té raó; primer caldria assegurar les aptituds pedagògiques del aspirants a docents, i després ja vindria la formació temàtica. No a l’inrevés:primer estudien psicologia, i després perquè no troben feina de psicòlegs, s’han de “rebaixar” a fer de mestres. Quina il·lusió i/o vocació per la docència pot tenir algú que s’ha hagut de “rebaixar”?
No obstant això,no hem de perdre de vista el fet de que estam parlant d’un percentatge ínfim pel que fa als docents incompetents. No hi ha cap dubte de que avui en dia la gran majoria son excel·lents professionals,i molts fan la feina que els pares no volen fer, sense cap reconeixement de cap casta.
Per Llorenç el abr. 22, 2009
Avui, quan anava caminant cap a l’IES, un dels meus alumnes m’ha cridat i m’ha dit: Porqué no te suicidas?
El problema és no et recolza ningú per enlloc i això no hauria d’ésser així.
Per CESC el abr. 23, 2009
Cesc,
Això que has contat és molt greu i si no es fa res és quan et pots trobar en un cas d’assetjament. Quan un alumne fa això al professor, aquest alumne no pot entrar a la classe si no demana disculpes. Per això ha d’existir un reglament de règim intern a l’institut, i hi ha d’intervenir la direcció i qui sigui, pr saber què és el que passa realment,hi han d’intervenir els òrgans que estiguin creats per solucionar-ho: direcció, comissió de disciplina, departament d’orientació, comissió pedagògica, claustre, consell escolar, qui sigui, però un alumne que té aquesta manca de respecte amb el professor no pot estar dins la classe fins que no canviï el seu comportament. Això per començar, i per continuar, tu, Cesc, has de reflexionar i pensar quines són les causes perquè s’hagi arribat a aquest punt. Si tens dificultats per esbrinar-ho, segurament el gabinet d’orientació et podrà ajudar, però els primers que t’han d’ajudar són els responsables de l’institut i si no t’ajuden ho has de denunciar. En principi, per tant, tens tot el meu suport moral.
Per Un de la professió el abr. 23, 2009
Tens raò Cesc, però per molts de reglaments, reunions, que hi hagi si la Inspecció no te recolza, com passa molt sovint, no hi ha res a fer.
Per JM el abr. 23, 2009
Sí que es poden fer moltes de coses, ho diu una persona amb més de quaranta anys d’experiència al camp de l’ensenyament i que ha estat molts d’anys dins un equip directiu i ha fet classes a alumnes des de 6 fins a 18 anys. No et desanimis i endavant!
Per Un de la professió el abr. 23, 2009
M’han agradat molt les intervencions d’Un de la professió, jo, que també ho som, no m’he considerat mai una víctima de l’alumnat, precisament perquè sempre que un alumne/a ha sobrepassat els límits del respecte ho he tallat en radical, amb suport de l’equip directiu o sense necessitar-lo, mai no he deixat passar per alt cap falta de respecte, ni cap a mi, ni entre l’alumnat mateix. També som conscient que l’alumnat que sovint es porta malament duu a les esquenes un passat o un present molt gris, i enlloc de sentir-me atacada, m’inspira pena. Per altra banda, si l’alumnat se sent motivat pel professorat, veu que té bones intencions, que escolta, que es preocupa pels seus problemes, que fa el que diu, etc, aquest sol respondre.
Som professora fa 10 anys per vocació, vaig estudiar una llicenciatura pensant que després la voldria ensenyar, encara que la meva professió va molt més enllà, no només vull impartir continguts, sinó que vull col·laborar en l’educació d’aquests adolescents que són el futur. Bona nit
Per Antònia el abr. 23, 2009
Cesc, si això et passa molt sovint, és una bona putada, i no es pot mirar cap una altra banda. En vista de que tots sou professionals,a jo, com a pare, si em diguessin que un fill meu n’ha fet una d’aquestes em cauria el mon damunt, i vindria a l’institut a demanar-te disculpes. Així mateix, és curiós que la majoria d’aquests inadaptats no parlin el català. Ja sé que aquesta darrera frase és dolentia pura, però el que és políticament correcte tots ho sabem. El que ens costa (i més a vosaltres)és dir el que realment pensau.
Per Llorenç el abr. 24, 2009
Cesc,
El fet que hagis tirat la pedra i amagat la mà que la tirava, em fa sospitar. Haver contat un succés molt greu i haver-ho fet per fer veure que els professors estan en una situació molt desfavorable, si fos així, és un fet una mica greu. Si aquí som uns quants que estàvem disposats a ajudar-te, a aconsellar-te i desapareixes, fa que pensi que t’ho vares inventar o que vares recordar algun fet que algú ja fa temps que havia contat. Si el que et va ocórrer fos veritat, ens hauries d’haver contat quines actuacions vares posar en marxa quan vares arribar a l’institut i quins havien estat els resultats. No puc creure que et passàs el que vares contar i no vares fer res i que et quedis en el paper de víctima. De totes maneres, que tenguis bona salut i rep una salutació molt cordial, tot esperant que les coses et vagin bé.
Per Un de la professió el abr. 27, 2009
Cesc, el fet que hagis tirat la pedra i amagat la mà que la tirava, em fa sospitar. Haver contat un succés molt greu i haver-ho fet per fer veure que els professors estan en una situació molt desfavorable, si fos així, és un fet una mica greu. Si aquí som uns quants que estàvem disposats a ajudar-te, a aconsellar-te i desapareixes, fa que pensi que t’ho vares inventar o que vares recordar algun fet que algú ja fa temps que havia contat. Si el que et va ocórrer fos veritat, ens hauries d’haver contat quines actuacions vares posar en marxa quan vares arribar a l’institut i quins havien estat els resultats. No puc creure que et passàs el que vares contar i no vares fer res i que et quedis en el paper de víctima. De totes maneres, que tenguis bona salut i rep una salutació molt cordial, tot esperant que les coses et vagin bé.
Per Un de la professió el abr. 27, 2009
“Ganges del oficio”
Un picapedrer podrà caure accidentalment d’una bastida, les ferides seran fisicament més o menys greus si és que de la caiguda no es mor el cos. Per evitar aquests accidents, els “humans” inventaren unes pautes de prevenció de riscs laborals. Assegurant i reforçant cada punt de la bastida, el treballador subjectat amb sistemes de cordes per evitar caigudes, la bastida ben senyalitzada, ben il·luminada i amb una assegurança administrativa per possibles conductors que no miren o es despisten amb facilitat mentre condueixen…
Per nosaltres els/les mestres tot i procurar prevenir els que solen ser els nostres riscs laborals,ens embesteixen unes famílies:pares, mares, fills… dia sí, dia també,amb unes maneres que d’humanes ben poc.
Si afortunadament,l’embestida és només de mals modes (com deia la meva padrina)la ferida només la rebrà l’ànima, però aquestes ferides envers de curar-se amb el perdó la cordialitat, l’empatia… es cangrenen de desil·lusió, depressió, decepcció, nerviosisme, tristor, arribant a punts en què tenim les ànimes ben ferides de mort.
Per alguna cosa serà que hi ha estudis que demostren que els docents som el segon col·lectiu de professionals amb la tassa de suïcidis més alta. Idò ja sabeu la gent gran tenia part de la prevenció “a palabras (gestos, modos) necias oidos sordos, porque ojos que no ven, corazón que no siente ( ni duele) “
Per maricel el abr. 30, 2009
Maricel, creus que un picapedrer no canviaria la seva situació laboral per la teva? Tu li canviaries? Apart d’aquestes dues preguntes demagògiques, crec que la prevenció dels vostres riscs laborals pel que fa a les inhumanes embestides diàries dels pares i fills s’hauria de du a terme en hores no lectives (per suposat)i a càrrec de psicòlegs no docents. No son assassins o psicòpates que us volen empenyer cap al suïcidi, son persones primitives, asocials, incultes, marginals, ignorants, curtes de gambals, etc etc. Potser no son totes aquestes coses, però alguna segur i moltes que m’he deixat. Per ventura algú vos hauria de fer entendre que hi ha molta gent així, i que la culpa de ser així no és sempre tota seva. Potser els nostres amics no son així, però els amics els podem triar, els alumnes no. Ja estam que els mestres no sou assistents socials, però una bona preparació psicològica no us hagués vingut malament. Però amb tres anyets no hi temps per tantes coses.
Per Llorenç el maig 1, 2009
Llorenc, t’has delatat amb aquesta frase xenòfoga. Ets un “capullo” en castellà!!
Per Vidal el maig 5, 2009
Vidal: D’això se’n diu un argument !! I per cert; som tot el que tu vulguis, però en català, per favor.
Per Llorenç el maig 5, 2009